PEDAGOG

La idea inicial era posar en marxa l’escola amb els mètodes pedagògics curosament ideats per assolir la fita i, un cop donada l’embranzida, deixar-ho en altres mans per tornar cap a la seva carrera artística. Però, per diverses raons, va quedar atrapat per la immensa tasca a realitzar.

L’Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona era innovadora i oberta a la cultura ja que, segons en Ramon Folch, un bon dissenyador ha de tenir en compte l’entorn social, la cultura i les necessitats de la gent a qui va dirigit el producte que ha de crear, per això venien intel·lectuals de totes les branques a impartir classes i donar conferències de filosofia, sociologia, psicologia, història, economia, ciències, tecnologia, estètica, arts plàstiques, arts visuals, literatura… La relació de professors i col·laboradors és de més de 90 noms molts del quals mundialment reconeguts com José Luís Aranguren, Pierre Cardin, Alexandre Cirici, Antonio Garrigues Walker, Josep Maria Garrut, Josep Grau Garriga, Josep Guinovart, J. Hernandez Pijuan, Amando De Miguel, Jean Jacques Laigre, Joan Francesc De Lasa, Joan Oró, Salvador Pàniker, Joan Prats, A. Rafols Casamada, Xavier Rubert De Ventós, Antoni Tàpies, Manuel Villegas…

Els alumnes que sortien de l’Escola tenien les portes obertes per treballar a les empreses més prestigioses. L’Escola va agafar tal renom que alguns articulistes europeus l’anomenaven la Bauhaus del Mediterrani.

RAMON FOLCH I LA PASSIÓ PER LA CREATIVITAT

Fragments del Text d’Anna Maria Blasco Bardas

Dra. En Filosofia i Lletres

Ramon Folch fou la viva representació de la passió creativa.

En una vil·la de Sarrià aconseguí el seu somni de desvetllar en els seus alumnes (majoritàriament procedents d’estudis tècnics) l’interès per la creació artística i així ser capaços de donar un segell personal als seus dissenys tèxtils.

Dotat d’un temperament apassionat, sensible i meticulós en extrem, les seves qualitats pedagògiques les posava al servei d’un reduït grup d’alumnes (deixebles n’hauríem de dir) a qui volia desvetllar el gust pel fet creatiu. A aquesta tasca s’hi lliurà en cos i ànima.

El seu mètode era certament deutor de la seva experiència com artista. Ramon Folch ensenyava a mirar. “Només veiem allò que ens han ensenyat a veure” solia dir.

En els darrers anys es concentrà en la realització d’un ambiciós projecte pedagògic que havia de dotar als dissenyadors d’una indústria (encara floreixent en aquells moments) d’una capacitat creativa que els permetés treure un màxim rendiment dels coneixements tècnics ja adquirits, que els obrís al món de l’expressió i que, a més, els enriquís com a persones. El disseny no havia de ser entès com un simple ofici, sinó com un instrument de recerca formal i d’expressió personal; única manera de poder competir en els mercats.

RAMON FOLCH I LA PEDAGOGIA TOTAL

Text de Manuel Villegas Besora

Dr. En Psicologia

Si en Ramon Folch ha de passar a la història de la nostra cultura, ho farà sota l’epígraf dels grans pedagogs. Un pedagog, però, diferent de tots els altres, la preocupació del qual ha estat el foment de la creativitat plàstica en el camp del disseny tèxtil.

Aquesta conjunció entre dimensió creativa i tècnica, característica del bon dissenyador, juntament amb la vocació pedagògica, és la que explica que avui en Ramon Folch pugui ser recordat com el fundador, promotor i l’ànima de la que fou Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona.

Fins aquell moment els centres de formació en el sector tèxtil es preocupaven només dels aspectes tecnològics i deixaven de banda el foment de la creativitat en el disseny de la moda. L’Escola de Disseny Tèxtil es convertí, d’aquesta manera, en una proposta renovadora i provocativa. La seva concepció pedagògica desafiava tots els usos i actituds de l’època.

Per començar es tractava d’una escola on hi havia més professors que alumnes. Els professors eren escollits entre els representants de les arts, la tècnica i les humanitats, arribant a constituir en temps del franquisme una autèntica universitat paral·lela. Les veus més fermes de l’oposició democràtica tenien en l’Escola la seva tribuna, però no per fer política, sinó per transmetre el seu pensament universalista i il·lustrat. Els alumnes procedien del camp tècnic, acostumats al pensament quantitatiu, a les densitats físiques dels fils i textures dels entramats, a les lleis de la química dels colorants. L’escola pretenia formar-los en el pensament més ambigu i tangencial, desenvolupar en ells actituds innovadores i creatives.

Cada any es procedia a seleccionar un grup escollit de nous aspirants a aquesta formació. El grup era volgudament reduït, al voltant de la dotzena. Les proves psicotècniques les valorava més com una eina de coneixement de la personalitat, aptituds i actituds dels candidats. En Ramon mostrava un interès extraordinari per tots i cada un dels candidats. Establia després amb ells una autèntica relació de mestratge.

L’ensenyament de la creativitat és una tasca en la que han fracassat molts aprenents de pedagog que ho han provat. En Ramon Folch semblava, en canvi, posseir-ne el secret. Per a ell la creativitat podia ser ensenyada, estimulada, motivada. Creia que la inhibició de la creativitat tenia una base psicològica, en aquests casos, s’han de trobar els mitjans per superar el bloqueig psicològic.

Per desenvolupar una personalitat creativa, repetia sovint en Ramon Folch, “cal potenciar la capacitat de percepció i d’observació. Generalment veiem allò que ens han ensenyat a veure. No descobrim res per nosaltres mateixos, si no és allò que és més personal, que pertany a la nostra subjectivitat. Amb l’acumulació de coneixements de segona o tercera ma es produeix el triomf de les mediocritats. Cal un contacte directe, el descobriment immediat; cal saber aprofitar les vivències personals i convertir-les en expressió creativa. En disseny i arts plàstiques hi ha, per desgràcia, molta gent que parla del què ha llegit per comptes d’experimentar. El creador necessita informació, coneixements, cultura, però no pot suplir amb la transmissió dels sabers la provocació de la pròpia experiència”.

D’acord amb aquesta filosofia, la pedagogia de l’Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona es basava en l’experimentació directe de l’alumne. Res no pot substituir l’experiència individual. Cada persona és cada persona, condicionada per les seves experiències sensorials, pel seu entorn, pel seu hàbitat rural o urbà. Tot això configura els seus gustos, condiciona les seves preferències, constitueix el substrat de la seva sensibilitat. Una de les coses més importants en l’ensenyament de la creativitat és respectar aquest mon interior al màxim, procurar que els sabers que es transmeten serveixin per enriquir la persona. Es tracta de fomentar la correlació entre saber i experiència. No confondre la informació amb la formació. Provocar experiències, plantejar problemes, més que no pas donar solucions, aquesta era per a en Ramon Folch la finalitat d’una escola de creativitat.

La creativitat no només lligada als objectius immediats de la indústria tèxtil, sinó en un sentit més ampli, capaç d’aplicar-se a diferents aspectes de l’experiència i de l’acció humana. Per això l’Escola orientava la seva formació cap potenciar i descobrir la sensibilitat i la imaginació artística en general. Per desenvolupar aquestes potencialitats l’Escola es basava en una relació centrada en la persona i en la dinàmica del grup on està inscrita. El grup és important per a estimular i generar idees i experiències, per això cal que sigui reduït i ben integrat. Una escola de creativitat ha de tenir una rigorosa planificació, però la seva aplicació no pot ser mai rígida, car això seria del tot negatiu.

Entre les diverses disciplines que en Ramon Folch considerava bàsiques hi havia la psicologia. Un bon dissenyador, pensava, ha de conèixer fonamentalment la seva personalitat, les fonts de la seva creativitat i de les seves inhibicions, així com les motivacions i condicionaments psicosocials que configuren el fenomen de la moda. Per això havia previst en el programa de la nova Escola Superior dues assignatures dedicades una, al coneixement de la psicologia de la personalitat i l’altra, a l’estudi de la psicologia de les motivacions socials.

Els qui el vàrem conèixer, difícilment podrem oblidar mai una personalitat en la que coincidien d’una manera tan complementària la sensibilitat de l’artista, la tècnica del dissenyador i la humanitat del pedagog.